default_mobilelogo

Col·laboracions

 
Quan pensem que la psiquiatria actual, en el seu vessant biològic, es basa únicament en els descobriments forans, cometem diversos pecats, però el principal és el d'incultura al no reconèixer que, si Don Santiago Ramón y Cajal, nascut en 1873 i només amb les tincions de Golgi i un microscopi no arriba a descobrir l'estructura basal del sistema nerviós, avui no sabríem res del cervell.
 
Des de llavors hem avançat molt i la psiquiatria ha donat molts tombs, passant d'un extrem a un altre. Una frase que mai oblidaré de Yves Lecrubier i que sintetitza la història de la psiquiatria és la següent: "Abans només es donava importància a la ment i es van oblidar del cervell. Després solament se li ha donat importància al cervell i ens hem oblidat de la ment. En justícia, no podem oblidar-nos de cap dels dos".
 
Si en medicina existeix un aforisme que diu que no hi ha malalties sinò malalts, l'especialitat on la seva aplicació és màxima és la psiquiatria. Al davant tindrem una persona amb una alteració mental en la qual coincidiran alteracions neuroquímiques amb alteracions citoestructurals i, en alguns casos, neuroanatòmiques, amb problemes del seu entorn, de la seva família, de la seva educació. Pacients en els quals és més important el fenotip que el genotip i, filant encara més prim, l’endofenotip (trets objectius, hereditaris i quantitatius que representen el risc genètic per als trastorns poligènics).
 
Avui dia sorgeixen noves vies d'investigació en la psiquiatria biològica, com pot ser la epigenètica, que estudia la relació entre l'ambient i els gens, que una mica  intuíem però no sabíem com es produïa. Els gens predisposen a la malaltia però qui la desencadena és l'ambient, especialment en psiquiatria on la majoria de les malalties són poligèniques, és a dir, relacionades amb diversos gens. 
 
Un dels avanços més importants de les neurociències ha estat el descobriment de la plasticitat i resistència neuronal. El nostre cervell rep moltes influències nocives des de l'interior i des de l'exterior (estressors externs i estressors interns com les infeccions) i la nostra missió és ajudar a protegir-lo amb mecanismes que augmentin la plasticitat i resistència neuronal.
 
Les armes més efectives són els psicofàrmacs, la psicoteràpia ben administrada per experts ben formats i, algunes vegades, mitjans físics com la mal anomenada teràpia electroconvulsiva, estimulació magnètica o altres.
 
No obstant això, tots aquests avanços no serveixen per res si el psiquiatra clínic no té una sòlida formació psicopatològica i clínica. El clínic ha de trobar el "que", doncs del "perquè" ja ens ocupem els neurobiòlegs, psicofarmacòlegs i altres espècies rares. Ha de saber la suficient psicofarmacologia per a posar els tractaments adequats.
 
Els mecanismes moleculars dels psicofàrmacs, això queda pels especialistes. Ha de saber medicina clínica a més de psiquiatria, per les interrelacions cos-ment i, abans de res, ha de tenir sentit comú. Ha de saber deixar el malalt lliure de símptomes, si és possible, i establir mecanismes de neuroprotecció, tant neuroquímics com psicològics, per a evitar les recaigudes. Finalment, ha de llegir la biografia de Don Santiago per a adonar-se que els grans savis també són grans persones.
 

(Text redactat pel meu bon amic, Dr. Joan Gibert Rahola, Catedràtic de Farmacologia en la Facultat de Medicina de Càdiz, a qui vaig demanar una definició del concepte "Neurociències" per ser un brillant cíentífic i posseïdor d'una gran qualitat humana.)